En oracions copulatives en què el subjecte és inanimat i l'atribut és un adjectiu o participi, s'utilitza el verb ser o estar segons el cas.

En general, s'usa ser per expressar la naturalesa d'una cosa o una propietat d'aquesta cosa. Per exemple:

El meu cotxe és blau.
El vent que fa és humit.

En canvi, generalment s'usa estar per expressar un estat resultant d'un canvi o procés. Per exemple:

El quadre ja no està inclinat.
Està col·locat a sobre del pedestal.

Actualment, però, els adjectius o participis que poden expressar una propietat inherent (amb ser) o bé una propietat que és el resultat d'un procés de canvi (amb estar), en general no duen un verb o un altre segons el matís de significat, sinó segons quina sigui la solució més habitual en cada parlar. Per exemple:

La porta és oberta.
La porta està oberta.

Aquest vespre la sala serà buida.
Aquest vespre la sala estarà buida.

En conseqüència, en general en aquests casos tant es pot fer servir ser (solució més tradicional) com estar (solució més recent), tret dels casos que es vulgui marcar una distinció de significat molt clara. Per exemple:

El cafè és fred. (simple descripció)
El cafè està fred. ('s'ha refredat')

Finalment, cal destacar un cas molt puntual: en la llengua col·loquial, cada cop se sent usat amb més freqüència el verb estar amb els adjectius bo/dolent (i boníssim) o nou/vell, que només es construeixen amb ser. Aquest ús, però, no és adequat en els registres formals. Per exemple:

Aquest vi és molt bo (i no Aquest vi està molt bo).
Aquest any canviarem el cotxe, perquè és molt vell (i no ...està molt vell).